artículos
{ Volver  
 

 
11/4/2006 Mitges soles i molt d'amor   

Just a sota l'emissora local de la SER es troba el taller d'ataconament de Juan Ivars Ronda. La ràdio parla de la corrupció de Marbella i Juan, que viu una jubilació tan feliç com forçosa, mou el cap en senyal d'incredulitat. "Com es pot furtar tant sense aixecar sospites? En quin món vivim, Elena?".

Elena és la filla de Juan i actual sabatera remuntadora d'aquest poble de la Marina Alta. Juan li va ensenyar l'ofici que va iniciar a Benissa un oncle del pare de Juan, i després el va heretar el pare de Juan, i ara el regenta ella, temerosa que les reparacions del calcer s'acaben per sempre, ja que els seus fills no volen saber res de mitges soles, tapes o tacons.

Tal vegada per això Juan es posa encara als seus 81 anys el mandil de l'ofici encara que sols vinga al taller per a fer companyia a la filla. Ja no treballa, i no per manca de ganes, sinó perquè està jubilat. Almenys es consola mirant la seua filla, de la qual se sent orgullós, perquè fa el treball a la perfecció.

Juan s'alça a les sis de la matinada i va caminant al bar del poble que obri de bon matí, i allí s'asseu a una taula a prendre café amb els amics de sempre. Els que queden de la seua edat, que no són molts, o alguns que són més joves. Després, a això de les deu del matí, acudeix al taller. O bé se'n va a l'horta als afores del poble, a plantar alguna cosa o a donar de menjar als animals del corral. L'única cosa que no pot fer Juan és no fer res. Si es quedara quiet es moriria.

Per la seua banda, Elena, que ja va complir 43 anys, té un marit electricista i tres fills majors. És una dona molt alegre. "Em vaig ficar en aquest ofici per amor a mon pare, així de clar", diu, "a pesar que els començaments no van ser gens fàcils perquè en el poble desconfiaven de mi. Una dona posant mitges soles? No s'havia vist mai. Aquest era un ofici per a homes. I els clients entraven i em deien: que ton pare adobe les sabates, tu no. Però es donaven la volta i jo mateixa posava les mitges soles. I no ho notaven perquè no hi havia cap diferència". Per sort, això va passar a la història.

Son pare no va fer altra cosa en sa vida. I no canviaria aquesta vida per cap altra a pesar que el seu ofici no l'haja enriquit. Ignora el que és l'especulació. Menysprea els que van per ací vanant-se de ser agents urbanitzadors o coses per l'estil. Juan és un home amb els peus en terra que acabarà els seus dies com els va començar. "I per a què més?", es pregunta. Ara ningú està content amb el que té, i mai s'ha tingut tant com ara.

"Ma mare va morir quan jo vaig néixer. Mon pare va buscar una nodrissa que hi havia a Xaló perquè m'alletara. Li pagava cinc pessetes al dia. I ell guanyava 35 pessetes al mes. No li arribava per a menjar. Una veïna li va dir que m'havia vist molt flac. Que havia vist que la nodrissa no em donava de mamar sinó que m'amorrava a la mamella d'una cabra i jo mamava la llet de la cabra, sense bullir-la ni res. Mon pare em va treure d'allí i les veïnes em van donar llet condensada La Lechera. Entre la cabra i les veïnes quan alguna podia donar-me un poc de la seua pròpia mamella, i la llet condensada La Lechera, ací estic, i mai em vaig posar malalt".

Elena riu, mentre son pare avança en la història de la seua vida: "Mon pare es va casar amb una dona molt bona quan jo tenia set anys. Em va dir que la cridara mare, i jo la cridava mare perquè es portava amb mi com una veritable mare".

Juan va començar de xiquet a netejar sabates i a posar alguna que altra xinxa quan eixia de l'escola i s'acostava al taller de son pare a la plaça del poble, i son pare el va ensenyar a tallar el cuir amb un cristallet que era com una navalla. Després va aprendre a cosir. Tot es feia a mà, a consciència, molt a poc a poc. "No teníem les coles tan fortes que hi ha ara. Ni les màquines. Posar mitges soles, cosir-les bé, t'ocupava un dia. El mateix que es fa ara en cinc minuts. Abans s'aprofitava tot. Es pegaven pegats com de bicicleta on hi avia un forat per a no haver de posar mitges soles".

Elena maneja les dues màquines que van costar molts diners. Però les màquines li permeten treballar moltes hores seguides, ella sola. Va fer estudis per a ser secretària però va tindre poca sort en la seua primera i última ocupació. El patró li va pagar un mes i li'n va deixar a deure onze. D'això ja fa vint-i-cinc anys. Llavors es va dir: "I si em pose a treballar amb mon pare? I l'hi ho vaig dir a mon pare, o ell m'ho va proposar a mi, i amb molta paciència i molta il·lusió mon pare em va anar ensenyant aquest ofici".

Ara, pare i filla parlen de velles i noves eines. El martell era el rei. La fulla, la reina. L'escarpra i les tisores van ser sempre els prínceps. I Juan afegeix que quan t'encarregaven sabates a mida, per les quals cobrava 15 pessetes, se sentia com un arquitecte fent una casa. "De vegades t'empassaves una tatxa perquè te les ficaves de sis en sis a la boca. Treballaves fins amb la llengua. I al matí següent miraves els excrements, a veure si apareixia la tatxa, i no sempre apareixien. Me n'hauré empassat huit o nou en tota la meua vida. Era part de l'ofici", afegeix Juan amb cara de faquir.

Elena treballa dempeus. Va de les màquines a la rebotiga, i torna al taulell, i mai es fica una sola tatxa a la boca perquè les diposita en uns recipients al peu de l'enclusa sobre la qual s'alça una sabata de ferro.

Juan encara riu en recordar unes noces en què el nuvi, que es cridava Domingo, li va encarregar un parell de sabates. Els hi va provar i va dir que eren els més còmodes que havia tingut en la seua vida, però el dia de les noces tot just podia caminar. Va eixir de l'església fent cares d'estar a punt de desmaiar-se. Es va acostar al taller, que llavors encara estava enfront de l'església, i li va dir a Juan que aquelles sabates eren una veritable tortura. Juan li va mirar els peus: "Escolta, Domingo, com no et van a doldre els peus si duus la sabata dreta al peu esquerre, i l'esquerre al dret?".



Fuente: El Pais
  
 
nota legal